Blog

REFUGIUM PECATORUM

 

No fa pas massa mesos que els mitjans de comunicació es varen fer ressò d’una notícia que, no per intuïda, va calar i fins i tot  escandalitzar, a bona part de la societat.

Ens referim a unes dades estadístiques realment significatives de les que se’n deduïa que un  selectiu i reduït grup de persones acumula l’equivalent quantitatiu en riquesa  a allò que necessiten per viure milions d’elles. No cal anar a les xifres concretes publicades per la premsa,  sinó que el desequilibri per si mateix fa feredat.

Davant d’aquesta crua realitat hi poden haver, com amb tot, diferents reaccions, encara que totes elles porten a reflexionar sobre la injustícia del sistema i si es persisteix per aquest camí  les  conseqüències podrien arribar a ser tremendes.

Quan hi ha ciutadans que viuen en la pobresa i fins i tot en la misèria, quan les anomenades classes mitjanes –element indispensable per cohesionar una societat- es van depauperant i el nucli de riquesa és només  patrimoni d’uns pocs, s’intueixen unes irregularitats en el sistema, greus per les seves negatives conseqüències.

És ben conegut que entre les funcions d’un estat modern hi ha la de redistribuir la carga impositiva entre la ciutadania en base a l’estatus de rendes i patrimonis i la d’exercir una funció tuïtiva mitjançant la prestació de serveis gratuïts o per sota del cost real, que van des de la sanitat a l’ensenyament, passant pel transport, etc…

Coneixem les dificultats de l’Erari Públic per fer front al finançament d’aquests serveis públics i coneixem també les retallades pressupostàries que afecten els referits serveis i a d’altres, sigui en quantitat i/o qualitat de la seva prestació.

I si féssim un sil·logisme conclouríem que és inadmissible i de difícil justificació que la notícia de referència recorda, amb un cert cinisme, que el reduït grup de multimilionaris evadeix les seves responsabilitats fiscals gràcies a l’enginyeria financera que es genera en els paradisos fiscals.

I heus aquí que amb poc temps de diferencia, emergeixen els papers de Panamà. I l’escàndol farisaic explota. Oh, sembla mentida, i quants noms….coneguts i desconeguts…i vinga safareig. Tothom sembla sorprès per un fet que era i és abastament conegut, o almenys sospitat.

Andorra és joc de nens. El planeta està farcit d’oasis d’aquesta mena; n’hi ha per a tots els gustos: petits, grans, semitransparents, opacs i…”suma y sigue”.

Si la notícia estadística de la desigualtat creixent en el repartiment de la riquesa clama justícia, la ceguesa internacional davant de la continuïtat i impunitat d’aquests paradisos compromet la convivència, sobretot quan s’és conscient que, en temps de “vaques flaques” els pressupostos dels estats han de reduir la despesa pública per fer-los quadrar, evitant o minimitzant els dèficits i, aquest fet implica, en general, la reducció quantitativa i/o qualitativa dels serveis que han de prestar.

El més greu de tot plegat és l’evidència de que paraules i fets cada dia s’allunyen més. Parlem de solidaritat i s’alimenta el frau fiscal en proporcions gegantines; parlem de cohesió i foragitem del nostre món aquells que hi arriben a la desesperada, fugint del caos de la guerra i la misèria.

S’està jugant una partida amb resultats que no podem arribar a preveure, però aquells que la juguen hauran d’estar molt i molt atents, perquè si es va reincidint en aquest joc erroni, algú podria trencar la cartes en un intent de canviar-ne les regles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *