Blog

LA CANÇÓ DE L’ENFADÓS

Quan un té el consum de llevar-se i esmorzar amb la ràdio oberta, per tal de sortir de casa una mica informat sobre l’actualitat, acaba reflexionant seriosament sobre la bondat o no d’aquest hàbit, tota vegada que del matí al vespre la música de fons és la mateixa. Amb diferents graus d’eufemisme i llenguatge no pas massa clar, en general, ens van desgranant mitjançant noticiaris i tertúlies la realitat del país. Vulguis o no, els “Media” acaben per guanyar-te la moral. Els greus problemes han estat tractats com “la Parrala”; que si rescat sí, que si no; que si rigidesa o flexibilitat en el dèficit; que si simetria o asimetria; que si seguim immersos en l’austeritat (no pas austerdici) o si cal reactivar el consum; que si la banca ha fet neteja, que si no… i així hem esmerçat dies, mesos i fins i tot, anys. Portem des del 2008 dubtant com el príncep Hamlet, però en el cas que ens ocupa, posant la vista sobre una societat que cada dia es va empobrint, perdent il·lusions i , -atenció- descohesionant-se de mica en mica, malgrat els missatges prometedors de darrera hora, que, talment, com si fossin dirigits per una batuta única, irrompen amb força l’ambient.

El professor J.Muns ha escrit: “la crisi de l’eurozona està minvant les bases psicològiques de l’europeisme”. Aquesta afirmació dóna per pensar, sobretot, potser, per aquells que havent viscut molts anys en règim autàrquic, des de fora havíem idealitzat Europa com a paradís de les llibertats i del benestar; i , segurament per aquest motiu, varem declarar-nos, des del primer moment, europeistes entusiasmats. Passa, però, com en moltes altres facetes de la vida, que pel damunt dels sentiments hi ha l’imperi de la raó i ara, en lloc d’apuntar-nos a la llarga llista d’aquells que, decepcionats, atribueixen a l’UE tots els mals, hem reafirmat conviccions en veure de prop el perill d’exclusió i el molt fred que hi ha a fora, on els constipats podrien esdevenir pneumònies agudes.

Dit això, segueixo pensant que l’exteriorització dels nostres problemes es visualitza en l’ escandalosa taxa d’atur, doncs aquí s’hi fusionen els problemes conjunturals evidents, però també d’altres menys visibles però més greus, que són els estructurals.

Últimament algú s’ha tret de la butxaca el contracte laboral únic com a remei pels nostres mals. Segurament s’ha de simplificar l’excessiva varietat avui existent, i molt, sobretot per evitar la impresentable dualitat que es produeix en el mercat laboral, però d’aquí al contracte únic hi va un bon tros.  Abans d’arribar a aquesta conclusió ens cal experimentar per altres vies, a més de la simplificació contractual; foment del treball a temps parcial; reducció de la fiscalitat al treball, (anem en direcció contrària) l’únic camí per aflorar el submergit; formació de veritat però “de veritat”; oficines d’ocupació que, agosaradament, crec que haurien de privatitzar-se ja; noves formules de finançament per pimes i, potser, hi afegiria una revisió a fons del marc convencional laboral… i a nivell internacional, plantejar-se que es pot fer amb els paradisos fiscals… que s’estan retallant serveis socials de primer ordre senyors!!

Em temo que encara no és clara i nítida la sortida del túnel, però penso que mentre això duri hem d’insistir perquè es perfeccioni l’arquitectura europea amb decisió i sentit democràtic, i, en clau interna, exigir molta claredat i assiduïtat en la informació que rebem dels nostres governants, tot aprofitant la situació per preparar de la millor manera possible el somniat rellançament de l’economia, atacant els citats problemes estructurals a base de consensuar un projecte educatiu potent, durador i pensat amb visió de futur; millorar el coneixement d’idiomes; recolzar la indústria productiva capaç d’exportar; definir de bell nou el model energètic; reduir i racionalitzar els diferents nivells de l’Administració i centrar-se en les inversions que garanteixin un adequat i satisfactori retorn econòmic o social, no pas electoral (aquest rèdit “hauria” de ser subsidiari).

Amb tot, i malgrat el que queda exposat, ens cal mirar l’avenir amb moderat optimisme perquè, l’optimisme, a l’igual que el pessimisme s’encomanen; per tant convé canviar el “rotllo” i, tot evocant el poeta, mentalitzar-nos de que la vida no és vida sense il·lusió.

Benet Armengol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>