Blog

SORTIM DE LA CRISI?

OPINIÓ de Sr. Benet Armengol, exsecretari general del Gremi de Fabricants.

Una vegada més, arribat el tancament de l’any, proliferen comentaris de tota mena, tant sobre el que s’ha esgotat com el que tot just estem encetant. En general, hi ha, però, una certa coincidència en que sembla haver-se acabat el camí tortuós i dificultós del llarg període de crisi i que s’albira, en un horitzó més o menys immediat, el retorn a la placidesa de la normalitat.

I aquí es comença a sentir la necessitat de filar més prim. I que entenem per normalitat? Per aclarir-nos, d’entrada direm que no significa tornar als temps en que demanaves preu d’un pis i quan al dia següent, després de la lògica reflexió i confirmació de disposar de crèdit, anaves a donar la conformitat, et contestaven que havies fet tard doncs se’t havien avançat. I com aquest, molts altres exemples il·lustrarien que “allò” tampoc era normalitat. “Allò” va portar-nos, juntament amb altres factors, a la crisi de la que ara esperem sortir.

Amb tot, cal ser prudents en si hem sortit o no del túnel, perquè, agradi o no, la llarga crisi ha generat nous desequilibris; per exemple un deute públic excessiu i unes taxes d’atur insuportables. Unes taxes d’atur, per cert, amb lectura massa esbiaixada en força casos. Es fóra de dubte que mentre estiguem a l’Euro l’economia espanyola està obligada a fer ajustaments, però… amb càrrec a qui han d’anar els costos de l’ajust? La resposta és tan diferent com diferents són les ideologies del marc parlamentari. Uns ajustarien sobre la despesa i a l’altra costat del ventall carregarien sobre els ingressos. Ara mateix, l’acció sobre la despesa, per reduir el ritme de creixement del dèficit dels comptes públics, no ha assolit l’objectiu previst per fi d’any, com ja s’ha reconegut, tant a nivell espanyol com català. En quan a ingressos, hem de suposar que el 56% de l’ IRPF ja no dóna per més. L’IVA té el tipus general al 21% amb uns reduïts del 8 i 5%, però és que a més d’aquests tipus s’ha modificat la classificació dels bens gravats que ha augmentat la pressió fiscal afegida de manera subreptícia. I si parlem de l’Impost de Societats aquí podria dir-se que caldria fer-ne una regulació més precisa i estricta respecte a les deduccions. Però bé, sense entrar en casuística excessiva, que no és el cas, només cal fixar-se ens els quadres que segueixen i que són prou significatius:
INGRESSOS PÚBLICS (en % sobre PIB)

(a) (b) (c) (d) (a) Espanya
1995 37 45 49 45 (b) Alemanya
2007 41 43 50 45 (c) França
2013 38 45 53 47 (d) UEM-18

 

DÉFICIT PÚBLIC (ídem)

(a) (b) (c) (d)
1995 -7 -9 -6 7
2007 -2 0 -3 -1
2013 -7 0 -4’9 -3

Aleshores, vist que no hi ha estalvi, la qual cosa genera major dèficit que, a la seva vegada, augmenta el deute amb la corresponent càrrega d’interessos, i sense oblidar que hi ha pendents una sèrie de temes fonamentals i d’estructura, que segons com s’enfoquin són un notori increment de despesa, no és tan clar que puguem frivolitzar parlant

de situacions passades com penjades ja en l’armari de la història. Refresquem sinó la memòria: cal tancar la reforma de les pensions i profunditzar sobre l’espectacular canvi demogràfic que s’apropa; s’ha d’afrontar l’enèsima reforma del mercat de treball i adequar la formació a allò que demana aquest mercat; ja n’hi ha prou de generar universitaris corsecats per manca de lloc de treball adient, i en sentit contrari, de falta de tècnics i oficials degudament preparats que l’ estructura industrial necessita; toca emprendre la nova regulació de la contractació pública que exigeix inspirar-se en criteris de màxima transparència; cal concloure la reforma del sector financer i fer arribar el crèdit a les empreses que sobreviuen més enllà de l’IBEX; enfocar la privatització de certes empreses públiques, resoldre el laberíntic sector energètic… i em limito a citar un altre laberint més complex encara, el territorial; i, tot això, fer-ho en un any inaugural del carrusel electoral. Però, per a) o per b), les reformes estructurals que el país necessita queden sempre a mitges i el temps corre i, sobretot, exigeix actuar per tal d’acomplir els compromisos adquirits amb la Unió però també amb els electors. Ara no se’n pot fer de més o de menys, doncs ja hem viscut l’experiència angoixant de que el dia menys pensat, el nostre spread amb el bonus alemany pot tornar a disparar-se i a posar en perill la nostra economia dins de l’Euro, perquè els mercats –tant vilipendiats com es vulgui- existeixen i són els que amb els seus moviments poden arribar a marginar-nos. Es tracta d’una cosa tan sensible però tan senzilla com la confiança i la serietat del país.

En el fons de la qüestió, -és un punt de vista,- hi ha una política de triomfalisme que al seu dia va practicar Zapatero i segueix, fins a cert punt l’actual Govern: mantenir-nos mig enganyats però amb la moral alta. No oblidem que època electoral vol dir de promeses incomplertes i d’endolcir i suavitzar tot allò que pugui resultar impopular, -malgrat ser convenient i fins i tot necessari-; no fos que l’elector s’enfadi i voti algun d’aquells partits que sense quota de poder són lliures per fer, precisament, “electoralisme”. Per tant, hem de confiar que els polítics estiguin a l’altura de la situació, sabent que ser realista requereix més dots de lideratge que ser populista. Que n’és de fàcil bromejar sobre la Merkel i que n’és de difícil aconseguir, com ella, una gran coalició per poder governar exitosament, adhuc amb mesures dures i impopulars!. Quant ens queda per aprendre!

Benet Armengol

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>