Blog

Creixement sense treball: Possible però no desitjable

“La nostra mirada s’haurien d’endinsar a quin és el model de futur, a llarg termini, i si aquest pot possibilitar el progrés econòmic i social dels ciutadans sense exclusions”

______

Entrevista senyor Garrell-3

Antoni Garrell

Vicepresident Fundació per la Indústria ,Director General de FUNDIT

Antoni Garrell és Enginyer Industrial, especialista en gestió de la innovació i en economia del coneixement. Fou fundador del Cercle per al Coneixement i impulsor de la Fundació Indicis que centra la seva activitat en aspectes de sostenibilitat i clima. Des de 1998 és Director General de la Fundació per l’ESDi (FUNDIT).

Seguir l’autor @AntoniGarrell
______

S’han esvaït els dubtes, hem conegut el projecte Pressupostos de l’Estat pel proper any, “els pressupostos de la recuperació” segons el govern de l’Estat. Una recuperació, però, que es dibuixa en un quadre macroeconòmic per al 2014, segons el propi govern de l’Estat, en el que l’atur es situarà en un 25,9%, i amb un creixement del PIB del 0,7% mercès, en gran part, a les exportacions, les quals faran una contribució neta positiva al PIB del 1,2%; i en el que el dèficit global de les Administracions públiques serà del 5,8%, i la xifra destinada al pagament dels interessos del deute públic arribarà a 36,59 mil milions de euros.

Uns pressupostos que no poden cridar a l’optimisme a nivell de l’Estat, ja que l’atur segueix tancant el futur de milions de persones, molt especialment als joves, col·lectiu en el que l’atur gairebé triplica al de la gent gran. I molt menys els catalans, ja que Catalunya veu com en 2014 es redueix, en comparació al 2013, un 21% els fons de suficiència, i un 25% la inversió en infraestructures. Els 944,42 milions d’euros destinats a inversió sols són el 9,6% del total; és a dir, la meitat del que correspon atès que l’economia catalana representa el 18,7% del total de l’Estat espanyol.

La lectura de les macromagnituds del projecte de pressupostos ens porta al anàlisi sobre que passarà al 2014, i projeccions a mig termini. Crec que aquesta anàlisi no és suficient, la nostra mirada s’haurien d’endinsar a quin és el model de futur, a llarg termini, i si aquest pot possibilitar el progrés econòmic i social dels ciutadans sense exclusions.

Crec que una mirada a llarg termini esdevé imprescindible, ja que les necessitats dels models productius, i certes demandes socials van en direcció oposada als models de progrés i polítiques impositives que dibuixen els Estats. Estem en una situació en el que el pensament ràpid de la societat evidencia la lentitud, el pensament lent de les Administracions. Parafrasejant a Daniel Kahneman podríem dir que la societat actua amb un procés, sistema 1, rapit, intuïtiu i emocional; mentre que l’Administració opera amb procés, sistema 2, que és més lent i debilitat. La societat, en el seu conjunt, sembla que hagi oblidat que, com afirma Kahneman, l’encert té més probabilitat quan funcionen simbiòticament els dos sistemes.

Hauríem de convenir que, avui per avui, hi ha una clara divergència entre els escenaris de futur, quant tendències productives i socials, i els models de finançament de l’Estat. Certament la millora de la productivitat, amb freqüència, implica la incorporació de tecnologia en els processos productius. Tecnologia que desplaça el treball humà, o minimitza la seva dependència o necessitat. A la vegada, la recerca de més i millor seguretat comporta que la societat reclami que els sistemes dotats d’intel·ligència artificial assumeixin el control o l’activitat, hom recorda les línies de metro 100% robotitzades de Paris o Copenhagen, o els robots urbans d’assistència als ciutadans que desenvolupa l’Institut de Robòtica de la UPC-CSIC. Millorar la productivitat, tecnologia i robòtica ens evidencia que en un futur no llunyà el creixement sense ocupació, sense treball, és possible.

En aquest escenari de creixement i poc treball, cal preguntar-se com esdevindrà possible el progrés individual i col·lectiu, i a la vegada com l’Estat podrà garantir els serveis bàsics, l’assistència social i la imprescindible formació, recerca i competitivitat col·lectiva, si s’oblida de les plusvàlues fruit de les activitats especulatives, i els beneficis fonamentats en l’espoli dels altres, o dels recursos naturals disponibles. Òbviament en aquest escenari els ingressos de l’Estat no poden residir bàsicament, com ara, en les rentes del treball i el consum.

En un futur, el treball com element de progrés, tal como hem assumit durant segles, pot no ser la palanca bàsica o accessible per a moltes persones. Es conforma un escenari de creixement en el que es redueixen els llocs de treball, tant de persones poc qualificades com aquelles amb alta qualificació. Un escenari que hauria d’obligar a que les Administracions, no sols les de l’Estat també de la Unió Europea, posessin al mig del debat aquesta qüestió, tot assumint que els models d’ingressos que dibuixen en els seus escenaris de futur esdevindran impossibles, mentre els ciutadans veuen, un i altre cop, com es destrueixen serveis públics i es limiten les seves possibilitats.

L’Estat necessita recursos, i els ciutadans treball, un binomi que no encaixa amb els models de desenvolupament que ignora els canvis. Cal interioritzar que el treball és el que aportar progrés, realització personal i reconeixement social, per aquest motiu cal reestructurar el models fiscals, no castigant el treball, i a la vegada vertebrar una economia productiva que no oblidi que crear treball i seguir competint avui és possible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>