Blog

Insuficient teixit productiu per a 6 milions d’aturats

“L’autèntic problema resideix en les reformes requerides que mai s’han volgut afrontar, pel que representa de pèrdua de privilegis per a uns, o per la impopularitat de les reformes a entomar”

______

Entrevista senyor Garrell-3

Antoni Garrell

Vicepresident Fundació per la Indústria  Director General de FUNDIT

Antoni Garrell és Enginyer Industrial, especialista en gestió de la innovació i en economia del coneixement. Fou fundador del Cercle per al Coneixement i impulsor de la Fundació Indicis que centra la seva activitat en aspectes de sostenibilitat i clima. Des de 1998 és Director General de la Fundació per l’ESDi (FUNDIT).

Seguir l’autor @AntoniGarrell
______

 

Les noticies diàries certifiquen les enormes dificultats i la manca de capacitat de l’Estat per sortir de la crisi. El cert és que L’Estat espanyol té un insuficient teixit productiu per competir en el món global i donar feina als 6 milions d’aturats. Aquest és un fet inqüestionable, que s’arrela en el temps, i que cal assumir per posar-li solució. Certament qualsevol persona que mirés el rerefons de les coses podia veure que a l’Estat no s’estaven construint les bases per entomar els desafiaments de futur en un món globalitzat, i amb senyals d’esgotament del model de governança planetària.A Espanya, els recursos financers es dedicaven a activitats tot sovint especulatives, mentre es renunciava, o destruïa, la industria arran de les legislacions que, a nivell europeu, obrien els mercats donant tota classe de facilitats a les importacions de productes de països, amb legislacions divergents, sense assegurar reciprocitat per les empreses europees. Actuacions que portaren que s’anessin tancant empreses per competència inassumible, o per localitzar la producció en països amb salaris molt més baixos, i sense respecte al medi ambient o a les condicions de treball.La industria va perdre pes. El país va entomar la crisi amb una debilitat que comportà que sols en els primers anys, del 2007 al 2011, l’aportació de la industria manufacturera al PIB va caure un 13%, i l’ocupació industrial es va contraure un 25%. Mentre es destruí lentament el sistema productiu, en els anys previs a la crisi, les Administracions -tot menystenint que sense un fort model productiu no és possible el progrés i la societat del benestar-, s’endeutaven per vertebrar un país insostenible, que hipotecava el futur, tot creant infraestructures innecessàries, enviant missatges d’uns nivell de riquesa inexistents, i creant empreses, corporacions o agències per poder desenvolupar, amb opacitat, activitats de molt dubtós retorn pels ciutadans.

És cert que la pèrdua de pes industrial no és sols un problema espanyol, ho és a nivell europeu. Fa poc dies a Brussel•les s’afirmava que “sense economia real no hi ha futur, els països amb un sector industrial fort afronten millor la crisi que la resta. Es requerit posar la indústria en el centre de decisions de la política econòmica”, i a la vegada el vicepresident de la Comissió Europea, encarregat dels temes industrials proposava que la UE llancés un pla industrial de la magnitud de l’actual programa d’estabilitat fiscal.

Ara bé, esperar que Brussel•les ens arregli els problemes seria novament no entomar els desafiaments. Els esculls que conflueixin en el desenvolupament de l’economia real de l’Estat i la creació d’ocupació no s’arrelen únicament en la manca de crèdit; ni en el problema del deute que comporta que les empreses hagin de pagar un 85% més que els països que no tenen aquest problema; ni en al cost de l’energia per la industria que és superior a la de molts països de la UE, i molt superior a els EUA, (país que ha decidit recuperar i potenciar la industria); ni en les erràtiques, i desencertades, polítiques europees que obliguen a retallades que eliminen estímuls a la iniciativa empresarial. L’autèntic problema resideix en les reformes requerides que mai s’han volgut afrontar, pel que representa de pèrdua de privilegis per a uns, o per la impopularitat de les reformes a entomar, i en la crisi institucional que omple de desconfiança a la ciutadania i frena l’assumpció dels riscos indefugibles a qualsevol iniciativa empresarial.

En la línia de les solucions que esdevenen imprescindibles, cal considerar que la legislació no s’ajusta al teixit productiu real, configurat per un entramat de PYMES, les quals requereixen tractaments molt diferents als de les grans corporacions multinacionals; que és imprescindible vincular la formació professional i universitària al sistema productiu i viceversa; que cal focalitzar els recursos en les empreses amb capacitat d’exportació contrastada i amb capacitat de crear llocs de treball; que és precís incentivar la innovació competitiva, el que comporta assegurar la continuïtat del flux de generació i aplicació de coneixement, tot primat les empreses i universitats que assumeixen el repte; articular polítiques enfocades al sorgiment de nous empresaris el que comporta no confondre els requisits dels autònoms amb els dels emprenedors; condicionar positivament les accions encaminades a la cooperació competitiva i l’assumpció de massa crítica de les empreses; i finalment, desenvolupar una política energètica que faciliti la competitivitat.

Les 7 actuacions anteriors no son exigències noves, és quelcom conegut per qui esta amatent als diversos sectors econòmics que configuren “l’economia real”. La diferencia és que al trencar-se el miratge de les falses palanques per construir el futur, sorgeix amb força el fet que el sector industrial és qui més exporta; qui té més capacitat per crear mes valor afegit pel treballador i més llocs de treball de qualitat. També que és motor de productes d’alt valor, ja que inverteix 5 vegades més en R+D+i que els sectors no industrials, i que sense una potent industria el sector serveis perd capacitat.

Cal fer un gran esforç per millorar el sistema productiu, sabent que hi ha una forta base on recalçar-nos, que disposen d’alta capacitat creativa, i tenim l’experiència d’haver superat les diverses crisis que s’han tancat en fals. Es hora de no deixar-nos portar pel pessimisme, hem d´exigir que la classe política centri el seu esforç en crear les condicions requerides per possibilitar el sorgiment de noves empreses, i molt especialment en facilitar el creixement de les empreses existents, tot desplegant el potencial industrial que existeix. L’objectiu és clar, les solucions existeixen, res justifica doncs no fer-les possibles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>