Blog

Les empreses globals i els senyors feudals

“Tot apunta que actualment, les grans corporacions globals estan assumint el rol de nous senyors feudals, actuant amb impunitat, tot incrementant el seu poder i posició”

______

Entrevista senyor Garrell-3

Antoni Garrell

Director General de FUNDIT

Antoni Garrell és Enginyer Industrial, especialista en gestió de la innovació i en economia del coneixement. Fou fundador del Cercle per al Coneixement i impulsor de la Fundació Indicis que centra la seva activitat en aspectes de sostenibilitat i clima. Des de 1998 és Director General de la Fundació per l’ESDi (FUNDIT).

Seguir l’autor @AntoniGarrell
______

El passat divendres, vaig llegir diverses informacions del Banc d’Espanya en les quals s’explicava que la reestructuració del sector financer havia requerit 61.162 milions d’euros, -una xifra que pot créixer fins els 70 mil milions en funció dels acords de “protecció d’actius”, segons els quals l’Estat es farà càrrec de pèrdues futures-, dada que en realitat és una llosa que durant molts anys frenarà el desenvolupament de l’economia espanyola i condicionarà, a la vegada, el model productiu i les polítiques associades a la formació, al R+D+i, a la sanitat o a la protecció social. Un esforç enorme, que al no dedicar recursos a la reactivació econòmica pot ésser insuficient, ja que com explica l’agencia Moody’s, que ha mantingut la “perspectiva negativa” pel sistema bancari espanyol, les previsions respecte a creixement i creació d’ocupació són dolentes arran de les condicions de recessió econòmica actuals.

Certament a menys que l’economia no millori significativament al llarg del 2013, i es generi ocupació al 2014, el deteriorament pot ser encarà més gran, i els perjudicis per la societat poden abastar a tota una generació. Un fet que no és admissible, i que porta a preguntar-nos que més ha de passar perquè els que tenen capacitat de reconduir les polítiques comprenguin que, si s’hagués injectat una dècima part dels 61.162 milions d’euros destinats a la banca al sistema productiu, i molt especialment a la Industria, la situació quant atur i variació del PIB, fora radicalment diferent a la que ara estem immersos.

La lectura de les informacions sobre la situació de la banca, -que no sols és el reflex de gestions errònies i d’actuacions encaminades a l’enriquiment d’uns pocs a costa de la immensa majoria dels ciutadans-, i la constatació de la manca de recursos per vertebrar el futur, hagi com l’inadmissible nombre de persones en atur que incrementa la precarietat instal•lada en moltes llars, va recordar-me els pronòstics del lingüista Umberto Eco, que alertava, fa uns 30 anys, que el camí que s’emprenia ens podria portar cap una nova medievalització de la societat. Certament arreu es pot constatar un creixement de les desigualtats, un increment de la distància quant a rics i pobres, l’increment de les barreres a la formació, i que la llei del més fort s’imposa en una societat governada per una elit que sovint és fruit de privilegis del passat, o es fonamenta en interessos inconfessables. Aquest darrer aspecte s’evidencia amb força en la posició dominant de les grans corporacions enfront de les empreses petites o mitjanes, que sovint es veuen arrasades, menystingudes i explotes per aquestes empreses globals.

Tot apunta que actualment, les grans corporacions globals estan assumint el rol de nous senyors feudals, actuant amb impunitat, tot incrementant el seu poder i posició. Ho fan emparats per uns marcs legals que els afavoreixen, i en entorns relacionals que els permet actuar per perpetuar la seva posició. Sols cal observar a qui consulten, escolten o contrasten les propostes els responsables del poder executiu o legislatiu. Fets que comporten que els canvis ignorin les necessitats reals de les petites i mitjanes empreses i els emprenedors, quan són precisament aquests els que generen més de la meitat del PIB, mantenen la immensa majoria dels llocs de treball del país, i aporten un important

percentatge dels ingressos de l’Estat.

Les grans corporacions, des de la seva posició dominant i amb nivells de beneficis significatius, escanyen els seus proveïdors industrials. Hom té la impressió que utilitzen la crisi, i la necessitat de devaluació interna, com argument per forçar retallades de preus als productors, obligant-los a actuar amb uns preus que sols cobreixen el cost de les matèries primeres, els processos de fabricació i l’amortització de les infraestructures. Sovint, el preu de venta imposat per les grans corporacions a les PYMES és el preu de cost. Un fet que obliga als proveïdors industrials a decidir entre finalitzar l’activitat, o renunciar als requerits beneficis, tot hipotecant la capacitat competitiva de futur al no disposar de recursos per invertir.

Igual que els senyors feudals, les grans corporacions sense instal•lacions de producció industrials pròpies, subcontracten les que requereixen o treballen exclusivament amb proveïdors industrials. El seu creixent es fonamenta amb el treball, la capacitat d’innovació, el disseny, el talent i els recursos de les petites i mitjanes empreses, sense voluntat d’establir lligams de lleialtat i permanència amb elles. Es mouen com a depredadors en la recerca del qui els hi pot aportar més i millor amb menys preu. Els seus benèfics resideixen, en gran part, en retallar els guanys dels proveïdors i en maximitzar el preu de venda, tot minimitzant els impostos a pagar, ja sigui emprant els privilegis que la llei els hi atorga o actuant des de països on la fiscalitat es relaxa. Pautes d’actuació de “domini senyorial”, o el que és el mateix en el seu propi benefici immediat. Conseqüentment actuen en totes les esferes per crear obligacions de servitud i de dependència cap els consumidors i els proveïdors, i en aquest camí atorguen beneficis a les fidelitats, que els hi permeten estendre el seu domini des de els seus centres de decisió, tot sovint llunyans.

Les grans empreses globals són necessàries, i cal cuidar-les i fomentar el seu sorgiment, ja que són elles les que tenen la capacitat de generar innovacions que possibiliten avenços enormes de progres col•lectiu. Però aquest fet no pot comportar la destrucció del teixit productiu existent ni l’empobriment social. La legislació no pot considerar exclusivament els requeriments de les grans corporacions, ha d’estar amatent a les necessitats dels centenars de milers de PIMES, autònoms i emprenedors que, igual que la classe mitja, són l’autèntica columna vertebral de generació de riquesa i de sostén dels ingressos de l’Estat, conseqüentment del progrés social.

Massa temps s’ha mirat als grans i oblidat els petits, el resultat és el que avui tots patim. És hora d’ampliar la mirada i canviar les polítiques, és hora de protegir i cuidar a les empreses compromeses amb el territori, les exportacions, la innovació, i el progrés socials, i cal fer-ho, tot recordant que sols hi ha llibertat quan les persones podem traçar el seu propi camí per desenvolupar-se personal, professional i intel·lectualment.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>